L’aprenentatge de la pràctica documental marca sens dubte el desenvolupament posterior de la professió. Encara que durant aquestes dues dècades del segle XXI han sorgit escoles i programes d’estudis especialitzats en cinema documental a tot el món, molts documentalistes s’han format en altres camps o de manera autodidàctica a través de l’experiència. La creació del cinema del real s’ha vinculat tradicionalment amb altres disciplines com l’antropologia, la política, la filosofia o la història, i s’ha hibridat amb altres branques artístiques, com la literatura, el teatre, l’arquitectura o les arts digitals.
L’acompliment d’una activitat creativa com el cinema ha de ser saludable i compatible amb la vida dins i fora del treball, com qualsevol altre acompliment professional. No obstant això, cal plantejar una reflexió profunda sobre aquest tema. La salut física i mental en les produccions, les cures dins dels equips de treball o la conciliació amb la vida personal són aspectes essencials en aquest sentit. A vegades, la precarietat de la producció de cinema documental és incompatible amb una estabilitat vital i econòmica, forçant a molts professionals a buscar-se altres mitjans de vida. Tots aquests factors i altres més poden desembocar en l’abandó de projectes cinematogràfics i en una certa frustració. En aquest capítol aprofundim sobre l’irrenunciable benestar dels cineastes.
El territori geogràfic des del qual opera el cineasta és un altre eix fonamental que determina la pràctica del cinema documental. El desequilibri entre les perifèries i els epicentres, que compten amb ecosistemes audiovisuals potents i polítiques culturals consolidades, condicionen la dimensió de les produccions i les possibilitats de difusió de les pel·lícules. Al mateix temps, el lloc de residència i creació determina les opcions de construcció de comunitats i xarxes que permeten al cineasta una reflexió col·lectiva i compartida en relació amb la seva pràctica cinematogràfica.