Zeynep Güzel reflexiona sobre la seva relació amb el cinema documental com una extensió del seu propi ser, on la càmera es converteix en una part més del seu cos. Troba històries de manera intuïtiva, i descobreix que aquests moments espontanis, encara que semblin casuals, revelen el seu estil únic. Per a ella, el cinema és un espai de connexió amb la vida i una manera d’explorar allò quotidià des de la intimitat de l’art. Tot i que aprecia la precisió del cinema de ficció, és en la no-ficció on troba la llibertat per capturar la vida tal com la percep.