Sylvie Gadmer reflexiona sobre la dansa íntima entre el temps i la història. Per a ella, el cinema no és només una professió, sinó una manera d’abraçar la vida mateixa. Com a muntadora, encarna l’essència de la pel·lícula, teixint entre els seus personatges i moments com una directora silenciosa. No es tracta d’imposar idees, sinó d’escoltar profundament la visió del director, modelant la narrativa sense eclipsar-ne l’ànima. L’edició es converteix en un espai on les històries es despleguen en la seva forma més pura, on les connexions humanes transcendixen el marc. Aquest delicat equilibri entre intuïció, col·laboració i paciència revela el profund viatge de la creació: un art intrincat i silenciós que captura el mateix cor de la pel·lícula.